Anna Garcia Hom

Anàlisi de risc, decisió i intel·ligència

CA · ES

Hi ha problemes que continuen oberts, i no és perquè ningú no sàpiga resoldre'ls.Continuen oberts perquè encara els descrivim amb categories que van ser útils en un altre moment i que han deixat d'explicar el que tenim davant.Quan això passa, produir més informació serveix de poc. Primer cal revisar la pregunta.Sovint es reconeix per alguns símptomes.Un expedient que es reobre cada dos anys amb els mateixos arguments i un resultat diferent cada vegada. Un pla que tots els actors declaren complir i que ningú no sabria executar el dia que fes falta. Dues àrees de la mateixa organització descrivint la mateixa situació de manera incompatible, sense que cap de les dues s'equivoqui. Un informe que s'encarrega cada any, es lliura puntualment i no altera cap decisió.La meva feina comença abans del diagnòstic.Reconstrueixo com un problema va arribar a formular-se d'una determinada manera: quines decisions successives el van anar fixant, què va quedar fora d'aquella formulació i per què era raonable que en quedés fora.Treballo sobre decisions, documents i seqüències.No infereixo intencions. Reconstrueixo condicions.Aquesta feina acaba d'una d'aquestes tres maneres. Que el diagnòstic és sòlid i la dificultat és d'execució. Que hi ha un punt identificable en què la formulació va deixar d'ajustar-se. O que cal formular una altra pregunta.Totes tres són útils. La primera és més freqüent del que se suposa.He fet això en protecció civil, en conflictes d'implantació d'infraestructures, en governança del risc i en intel·ligència per a la decisió directiva.

→ Vint-i-cinc anys fent la mateixa pregunta

A LA PREMSA

Comunicació del risc¿Denunciar o comunicar el riesgo? — El País, 2010Del accidente a la catástrofe ferroviaria — infoLibre, 2026El peligro que no asusta: la trampa del riesgo "medio" — infoLibre, 2026

Nuclear i territoriEl lío del almacén nuclear — Público, 2010Lógica-mente nuclear — El País, 2022De la prórroga nuclear al contrato social — infoLibre, 2025

Catàstrofe i responsabilitat¿Tragedia o negocio? — infoLibre, 2024Lo que sucedió en Valencia, ¿se queda en Valencia? — infoLibre, 2025El incendio que no vemos — La Vanguardia, 2026

Conducta i normaLa tiranía de la prevención: ciudadanos sanos, vigilados y endeudados — infoLibre, 2025Vallas, tasas y conductas — infoLibre, 2025Las ayudas no son descuentos: la indecencia "legal" del bono social — infoLibre, 2026

Tots els articles a infoLibre

Si hi ha reconegut un problema amb què conviu, parlem-ne.[email protected]

També publicada com a Anna García Hom

Currículum extens disponible a petició

Anna Garcia Hom

Análisis de riesgo, decisión e inteligencia

CA · ES

Hay problemas que siguen abiertos, y no es porque nadie sepa resolverlos.Siguen abiertos porque los seguimos describiendo con categorías que fueron útiles en otro momento y que han dejado de explicar lo que tenemos delante.Cuando eso ocurre, producir más información sirve de poco. Lo primero es revisar la pregunta.Suele reconocerse por algunos síntomas.Un expediente que se reabre cada dos años con los mismos argumentos y un resultado distinto cada vez. Un plan que todos los actores declaran cumplir y que nadie sabría ejecutar el día que hiciera falta. Dos áreas de la misma organización describiendo la misma situación de forma incompatible, sin que ninguna esté equivocada. Un informe que se encarga cada año, se entrega puntualmente y no altera ninguna decisión.Mi trabajo empieza antes del diagnóstico.Reconstruyo cómo un problema llegó a formularse de una determinada manera: qué decisiones sucesivas lo fueron fijando, qué quedó fuera de esa formulación y por qué era razonable que quedara fuera.Trabajo sobre decisiones, documentos y secuencias.No infiero intenciones. Reconstruyo condiciones.Ese trabajo acaba de una de estas tres maneras. Que el diagnóstico es sólido y la dificultad es de ejecución. Que hay un punto identificable en el que la formulación dejó de ajustarse. O que hace falta formular otra pregunta.Las tres son útiles. La primera es más frecuente de lo que se supone.He hecho esto en protección civil, en conflictos de implantación de infraestructuras, en gobernanza del riesgo y en inteligencia para la decisión directiva.

→ Veinticinco años haciendo la misma pregunta

EN PRENSA

Comunicación del riesgo¿Denunciar o comunicar el riesgo? — El País, 2010Del accidente a la catástrofe ferroviaria — infoLibre, 2026El peligro que no asusta: la trampa del riesgo "medio" — infoLibre, 2026

Nuclear y territorioEl lío del almacén nuclear — Público, 2010Lógica-mente nuclear — El País, 2022De la prórroga nuclear al contrato social — infoLibre, 2025

Catástrofe y responsabilidad¿Tragedia o negocio? — infoLibre, 2024Lo que sucedió en Valencia, ¿se queda en Valencia? — infoLibre, 2025El incendio que no vemos — La Vanguardia, 2026

Conducta y normaLa tiranía de la prevención: ciudadanos sanos, vigilados y endeudados — infoLibre, 2025Vallas, tasas y conductas — infoLibre, 2025Las ayudas no son descuentos: la indecencia "legal" del bono social — infoLibre, 2026

Todos los artículos en infoLibre

Si ha reconocido aquí un problema con el que convive, hablemos.[email protected]

También publicada como Anna García Hom

Currículum extenso disponible a petición

Vint-i-cinc anys fent la mateixa pregunta

No vaig escriure aquest document per explicar on he treballat. El vaig escriure per ordenar una pregunta que ha aparegut, una vegada i una altra, durant vint-i-cinc anys de recerca i pràctica professional.Què donem per descomptat quan hem de decidir sense saber?Tot el que segueix són respostes provisionals. No pretenen ser una teoria. Són observacions repetides en contextos molt diferents que, amb el temps, han acabat apuntant cap a un mateix lloc.Els sistemes organitzen persones. Les persones organitzen relacions.Les persones no actuen dins de les categories administratives. Actuen dins de les seves categories socials. Quan un sistema espera obediència, el que troba són vincles.

SOBRE ELS PLANS

Què suposen sense dir-hoUn pla d'emergència s'escriu per a una població que és a casa, sent l'avís i pot moure's pel seu compte. Les tres condicions fallen alhora, i fallen a la mateixa hora: a mitja tarda d'un dia feiner.Quan un pla ordena confinar-se al domicili suposa que el domicili és una unitat. No ho és. Són dos o tres llocs al mateix temps: algú a la feina, un nen a l'escola, una persona dependent a pocs carrers. El que fan primer no és obeir el pla. És anar a buscar els seus.Un protocol d'autoprotecció suposa una organització amb jerarquia clara, comunicacions estables i temps per deliberar. Sobre el terreny rarament coincideixen les tres condicions.En una infraestructura crítica, el que és crític gairebé mai no és la infraestructura. És la seva dependència d'una altra de la qual ningú no se sent responsable, perquè no apareix en cap organigrama.Un pla que tots els actors declaren complir i que ningú no sabria executar no és un incompliment. És un pla que ha canviat de funció: ja no serveix per actuar; serveix per acreditar.Aquesta observació ha reaparegut, amb formes diferents, en bona part de la meva feina.Revisió dels Plans d'Emergència Nuclear. AMAC, 2011-2014. — Mesures d'autoprotecció en projectes de cooperació. Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, 2010-2011. — Metodologia de seguretat d'infraestructures crítiques de comunicacions electròniques. Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya, 2009-2010.

SOBRE ELS CONFLICTES

Què es discuteix quan sembla que es discuteix una altra cosaL'oposició a una antena gairebé mai no tracta de l'antena. Tracta d'haver-se'n assabentat el dia que va aparèixer al terrat. Quan el conflicte ja és obert, l'informe que demostra que la instal·lació compleix tots els límits arriba tard.Quan una decisió qüestiona una identitat, la informació deixa de ser el problema.Un procés participatiu convocat després de decidir no redueix el conflicte. El certifica. I, a més, ensenya a la població que participar és un tràmit, encarint tots els processos següents.El consens no és que tothom estigui d'acord. És que ningú no carregui en solitari amb el cost d'una decisió que beneficia tothom. Bona part del que anomenem resistència veïnal és una discussió sobre el repartiment d'aquest cost formulada en un altre idioma.Cap institució que promet custodiar alguna cosa durant cent mil anys no ha existit més de dos segles. Qualsevol debat sobre residus radioactius que no comenci admetent aquest fet comença pel final.Generació de consens social en el desplegament d'infraestructures de telefonia mòbil, sèries GECODIT I i II. Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, Generalitat de Catalunya, 2006-2011. — Ubicació dels centres islàmics de Tortosa i de Cervera. Ajuntaments de Tortosa i de Cervera, 2010. — Model d'intervenció en impactes sociotècnics d'infraestructures d'obra pública. Direcció General de Participació Ciutadana, 2010. — COWAM Espanya, gestió democràtica dels residus radioactius. ENRESA, 2004-2006.

SOBRE EL QUE ARRIBA TARD

Quan una tecnologia és prou visible per ser regulada ja està distribuïda.Per això l'anticipació no consisteix a preveure el futur. Consisteix a detectar el moment en què l'explicació amb què treballàvem deixa de descriure adequadament el que està passant.El marc regulador sempre arriba després del desplegament. Ho vaig observar amb la telefonia mòbil, amb les nanotecnologies i, anys després, amb les megaconstel·lacions de satèl·lits. No és un error dels reguladors. És el patró habitual.Publicar una dada no equival a comunicar un risc. Un índex de qualitat de l'aire no respon a la pregunta que realment té qui el consulta: puc portar avui el meu fill al parc?La por no és un obstacle per a la norma. És un dels seus motors més productius.La governança del risc en les nanotecnologies. Ministeri de Ciència i Innovació, 2008. Investigadora principal. — «Recordando el futuro: gobernanza anticipatoria en tecnologías emergentes». Marcial Pons-Nomos, 2014. — «Las megaconstelaciones de satélites como amenaza a la seguridad». Revista Jurídica UAM, 2023. — Estratègia de comunicació del risc per a la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica. Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya, 2009-2011. — «Manual del miedo. Un análisis socio-jurídico», amb Ramon J. Moles. 2a ed., Aranzadi, 2022.

SOBRE COM DECIDIM

Tota decisió necessita simplificar la realitat. El problema no és simplificar. El problema és oblidar després què vam deixar fora per poder decidir.Una anàlisi excel·lent lliurada en un format que ningú no pot utilitzar deixa de ser una anàlisi. Es converteix en un document. La qualitat d'un informe no depèn de tot el que conté. Depèn de les decisions que fa possibles.Ensenyar a decidir no consisteix a proporcionar més criteris. Consisteix a identificar l'instant en què deixem de dubtar, que gairebé mai no coincideix amb el moment en què disposàvem de prou informació.Cap decisió no és absurda en el moment en què es pren. Només ho sembla després, quan coneixem el desenllaç.Reconstruir una decisió exigeix tornar al coneixement disponible en aquell moment. I exigeix una regla: l'estat mental de qui va decidir no pertany a l'analista.Competitive Intelligence, Senior Analyst Partner, des del 2012. — Instructora certificada per Globalytica en tècniques analítiques estructurades i de prospectiva, 2014. — Docència en presa de decisions i pensament estratègic a comandaments de la Policia d'Investigacions de Xile, Universitat de Barcelona, fins al 2025. — Mètode propi de reconstrucció de decisions crítiques; cas en curs: incendi de Pedrógão Grande, Portugal, 2017.

UN MÈTODE QUE VAIG ABANDONAR

Durant un temps vaig desenvolupar un instrument d'auditoria documental per detectar supòsits conductuals en sistemes formals.Feia exactament el que prometia. Per això el vaig abandonar.Era exhaustiu. També era lent. Produïa una gran sensació de completesa, però amb prou feines augmentava la comprensió del problema.El vaig substituir per un altre construït al voltant de l'episodi de decisió com a unitat d'anàlisi.He volgut mantenir aquest fracàs en el document perquè descriu la meva manera de treballar millor que els meus èxits.

EL QUE TOT AIXÒ M'HA ENSENYAT

Després de vint-i-cinc anys en àmbits diferents he trobat una regularitat.Els problemes més persistents rarament continuen oberts perquè ningú no conegui la solució.Continuen oberts perquè encara els descrivim amb categories que van ser útils en un altre moment, però que han deixat d'explicar prou bé el que tenim davant.Quan això passa, produir més informació serveix de poc.Primer cal revisar la pregunta.

EL QUE ENCARA NO SÉ

Hi ha preguntes que continuen obertes i que orienten la meva feina actual.Quina part d'una decisió pertany realment a qui decideix i quina al context en què es pren?Com canvia una decisió quan els actors ja no comparteixen una mateixa representació del problema?Quins senyals anuncien que un conflicte ha començat abans de fer-se visible?Com reconèixer el moment en què una explicació deixa de ser suficient abans que les seves conseqüències siguin evidents?

D'ON SURT TOT AIXÒ

Sociòloga per la Universitat de Barcelona i doctora per la Universitat Autònoma de Barcelona.Durant vint-i-cinc anys he investigat, ensenyat i dirigit projectes relacionats amb governança del risc, decisió, intel·ligència i sistemes sociotècnics.He dirigit divuit projectes de recerca com a investigadora principal per a institucions europees, ministeris, la Generalitat de Catalunya i administracions locals. He publicat llibres, articles científics i treballs de divulgació, i he format professionals en anàlisi, intel·ligència i presa de decisions.Res de tot això no demostra que tingui raó.Només explica per què he tingut ocasió de fer-me la mateixa pregunta durant vint-i-cinc anys.No tinc una resposta definitiva.Continuo fent la pregunta.

Veinticinco años haciendo la misma pregunta

No escribí este documento para explicar dónde he trabajado. Lo escribí para ordenar una pregunta que ha aparecido, una y otra vez, durante veinticinco años de investigación y práctica profesional.¿Qué damos por descontado cuando tenemos que decidir sin saber?Todo lo que sigue son respuestas provisionales. No pretenden ser una teoría. Son observaciones repetidas en contextos muy distintos que, con el tiempo, han terminado apuntando hacia un mismo lugar.Los sistemas organizan personas. Las personas organizan relaciones.Las personas no actúan dentro de las categorías administrativas. Actúan dentro de sus categorías sociales. Cuando un sistema espera obediencia, lo que encuentra son vínculos.

SOBRE LOS PLANES

Lo que suponen sin decirloUn plan de emergencia se escribe para una población que está en su casa, oye el aviso y puede moverse por su cuenta. Las tres condiciones fallan a la vez, y fallan a la misma hora: a media tarde de un día laborable.Cuando un plan ordena confinarse en el domicilio supone que el domicilio es una unidad. No lo es. Es dos o tres lugares al mismo tiempo: alguien en el trabajo, un niño en la escuela, una persona dependiente a pocas calles. Lo primero que hacen las personas no es obedecer el plan. Es ir a buscar a los suyos.Un protocolo de autoprotección supone una organización con jerarquía clara, comunicaciones estables y tiempo para deliberar. En el terreno rara vez coinciden las tres condiciones.En una infraestructura crítica, lo crítico casi nunca es la infraestructura. Es su dependencia de otra de la que nadie se siente responsable, porque no aparece en ningún organigrama.Un plan que todos los actores declaran cumplir y que nadie sabría ejecutar no es un incumplimiento. Es un plan que ha cambiado de función: ya no sirve para actuar; sirve para acreditar.Esta observación ha reaparecido, con formas distintas, en buena parte de mi trabajo.Revisión de los Planes de Emergencia Nuclear. AMAC, 2011-2014. — Medidas de autoprotección en proyectos de cooperación. Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, 2010-2011. — Metodología de seguridad de infraestructuras críticas de comunicaciones electrónicas. Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya, 2009-2010.

SOBRE LOS CONFLICTOS

Qué se discute cuando parece discutirse otra cosaLa oposición a una antena casi nunca trata de la antena. Trata de haberse enterado el día que apareció en el tejado. Cuando el conflicto ya está abierto, el informe que demuestra que la instalación cumple todos los límites llega tarde.Cuando una decisión cuestiona una identidad, la información deja de ser el problema.Un proceso participativo convocado después de decidir no reduce el conflicto. Lo certifica. Y, además, enseña a la población que participar es un trámite, encareciendo todos los procesos siguientes.El consenso no es que todos estén de acuerdo. Es que nadie cargue en solitario con el coste de una decisión que beneficia a todos. Buena parte de lo que llamamos resistencia vecinal es una discusión sobre el reparto de ese coste formulada en otro idioma.Ninguna institución que promete custodiar algo durante cien mil años ha existido más de dos siglos. Cualquier debate sobre residuos radiactivos que no empiece admitiendo ese hecho empieza por el final.Generación de consenso social en el despliegue de infraestructuras de telefonía móvil, series GECODIT I y II. Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, Generalitat de Catalunya, 2006-2011. — Ubicación de los centros islámicos de Tortosa y de Cervera. Ayuntamientos de Tortosa y Cervera, 2010. — Modelo de intervención en impactos sociotécnicos de infraestructuras de obra pública. Direcció General de Participació Ciutadana, 2010. — COWAM España, gestión democrática de los residuos radiactivos. ENRESA, 2004-2006.

SOBRE LO QUE LLEGA TARDE

Cuando una tecnología es suficientemente visible para ser regulada ya está distribuida.Por eso la anticipación no consiste en prever el futuro. Consiste en detectar el momento en que la explicación con la que trabajábamos deja de describir adecuadamente lo que está ocurriendo.El marco regulador siempre llega después del despliegue. Lo observé con la telefonía móvil, con las nanotecnologías y, años después, con las megaconstelaciones de satélites. No es un fallo de los reguladores. Es el patrón habitual.Publicar un dato no equivale a comunicar un riesgo. Un índice de calidad del aire no responde a la pregunta que realmente tiene quien lo consulta: ¿puedo llevar hoy a mi hijo al parque?El miedo no es un obstáculo para la norma. Es uno de sus motores más productivos.La gobernanza del riesgo en las nanotecnologías. Ministerio de Ciencia e Innovación, 2008. Investigadora principal. — «Recordando el futuro: gobernanza anticipatoria en tecnologías emergentes». Marcial Pons-Nomos, 2014. — «Las megaconstelaciones de satélites como amenaza a la seguridad». Revista Jurídica UAM, 2023. — Estrategia de comunicación del riesgo para la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica. Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya, 2009-2011. — «Manual del miedo. Un análisis socio-jurídico», con Ramon J. Moles. 2ª ed., Aranzadi, 2022.

SOBRE CÓMO DECIDIMOS

Toda decisión necesita simplificar la realidad. El problema no es simplificar. El problema es olvidar después qué dejamos fuera para poder decidir.Un análisis excelente entregado en un formato que nadie puede utilizar deja de ser un análisis. Se convierte en un documento. La calidad de un informe no depende de todo lo que contiene. Depende de las decisiones que hace posibles.Enseñar a decidir no consiste en proporcionar más criterios. Consiste en identificar el instante en que dejamos de dudar, que casi nunca coincide con el momento en que disponíamos de información suficiente.Ninguna decisión es absurda en el momento en que se toma. Solo lo parece después, cuando conocemos el desenlace.Reconstruir una decisión exige volver al conocimiento disponible en aquel momento. Y exige una regla: el estado mental de quién decidió no pertenece al analista.Competitive Intelligence, Senior Analyst Partner, desde 2012. — Instructora certificada por Globalytica en técnicas analíticas estructuradas y de prospectiva, 2014. — Docencia en toma de decisiones y pensamiento estratégico a mandos de la Policía de Investigaciones de Chile, Universitat de Barcelona, hasta 2025. — Método propio de reconstrucción de decisiones críticas; caso en curso: incendio de Pedrógão Grande, Portugal, 2017.

UN MÉTODO QUE ABANDONÉ

Durante un tiempo desarrollé un instrumento de auditoría documental para detectar supuestos conductuales en sistemas formales.Hacía exactamente lo que prometía. Por eso lo abandoné.Era exhaustivo. También era lento. Producía una gran sensación de completitud, pero apenas aumentaba la comprensión del problema.Lo sustituí por otro construido alrededor del episodio de decisión como unidad de análisis.He querido mantener este fracaso en el documento porque describe mi forma de trabajar mejor que mis éxitos.

LO QUE TODO ESTO ME HA ENSEÑADO

Después de veinticinco años en ámbitos distintos he encontrado una regularidad.Los problemas más persistentes rara vez permanecen abiertos porque nadie conozca la solución.Permanecen abiertos porque seguimos describiéndolos con categorías que fueron útiles en otro momento, pero que han dejado de explicar suficientemente lo que tenemos delante.Cuando eso ocurre, producir más información sirve de poco.Lo primero es revisar la pregunta.

LO QUE TODAVÍA NO SÉ

Hay preguntas que continúan abiertas y que orientan mi trabajo actual.¿Qué parte de una decisión pertenece realmente a quién decide y cuál al contexto en el que se toma?¿Cómo cambia una decisión cuando los actores ya no comparten una misma representación del problema?¿Qué señales anuncian que un conflicto ha comenzado antes de hacerse visible?¿Cómo reconocer el momento en que una explicación deja de ser suficiente antes de que sus consecuencias sean evidentes?

DE DÓNDE SALE TODO ESTO

Socióloga por la Universitat de Barcelona y doctora por la Universitat Autònoma de Barcelona.Durante veinticinco años he investigado, enseñado y dirigido proyectos relacionados con gobernanza del riesgo, decisión, inteligencia y sistemas sociotécnicos.He dirigido dieciocho proyectos de investigación como investigadora principal para instituciones europeas, ministerios, la Generalitat de Catalunya y administraciones locales. He publicado libros, artículos científicos y trabajos de divulgación, y he formado a profesionales en análisis, inteligencia y toma de decisiones.Nada de eso demuestra que tenga razón.Solo explica por qué he tenido ocasión de hacerme la misma pregunta durante veinticinco años.No tengo una respuesta definitiva.Sigo haciendo la pregunta.